El que té més caràcter de Varsòvia és el barri jueu, que, segons diuen, és el més important del món. Les estadístiques pretenen que gairebé la meitat de la població israelita de la terra està concentrada a Polònia. Hom diu, en efecte, que més de set milions de jueus viuen en aquest clot polonès i que el restant es troba dispers a totes les parts de la terra.
A les ciutats d'Europa de tradició antisemita és un joc de societat esbrinar els antecedents de les persones i endevinar la quantitat de sang hebrea que porten dins. A Varsòvia això no és pas possible, perquè els jueus es presenten amb un vestit propi. Porten un casquet negre de notari, baix de copa, col·locat sobre una visera de roba negra; una gran levita folgada fins als peus, de color obscur, lluent del fregadís; una xalina negra, i la majoria es deixen la barba. Els joves porten uns rínxols de cabells que els voleia sobre l'orella groga, i els vells es deixen créixer el pèl amb una abundància fluvial i majestuosa. Aquests homes vestits d'aquesta manera donen un aire inconfusible a Varsòvia.
Aquí, com a tot arreu, les persones de més posició són israelites, així com les més pobres. Els rics, si no és que siguin molt virtuosos, es confonen amb la població indígena, es tallen els rínxols, pengen la financera i fan la vida de l'altra gent. Els pobres no tenen més remei que portar els hàbits de la raça per demostrar llur religiositat i tenir dret a les caritats i a l'ajut de la Sinagoga. Molts porten els hàbits que un dia foren infamants, amb un orgull magnífic. Aquesta pobretalla es dedica al petit comerç, roda amb el sac a l'esquena per la ciutat, està a l'aguait del negoci complicat, de la roba vella que sembla nova, de la falsificació pintoresca i de l'almoina.
A gairebé tot arreu, el jueu ha estat un perseguit o almenys un relegat marginal: això l'ha convertit en un ocell de pas i, a la nostra època, el vol ha estat generalment sobre Nova York. Com que la situació en què s'ha trobat com a nucli ètnic no li ha permès de fincar-se s'ha dedicat preferentment a la transacció i al canvi, i així ha hagut de navegar en tota classe d'aigües, de vegades en situacions catastròfiques, cosa que els ha donat fama d'aprofitadors, fama que de vegades els ha desacreditats. Dominats per la febre, la curiositat i l'ambició, han creat el capitalisme modern. De Varsòvia, els més forts i seleccionats emigren, sempre seguint la direcció del sol, i Amèrica és ara la seva terra de promissió més enyorada. Però no penséssim pas que tots els jueus de Varsòvia es dediquen al frenesí del petit comerç. Hi ha també els ganduls i els idealistes que es passen la vida estintolats a les cantonades del barri, enraonant amb els amics i coneguts, projectant negocis fantàstics amanits amb proverbis de la Tora i dels llibres sagrats, xiuxiuejant-se coses a l'orella, saltant de grup en grup, parlant de política, de religió i de les coses més enrevessades. El seu desig d'ascensió social els porta a somniar complicats afers, negocis enlluernadors, de vegades basats en la falsificació. Els polonesos diuen que Varsòvia és l'única ciutat del món on hi ha de tot, i això vol dir que, del barri jueu de la ciutat, en surten falsificacions de qualsevol cosa. Podeu comprar, per exemple, una ampolla de vi de Borgonya o un formatge d'Holanda en el barri jueu. El formatge és fet a la cantonada, i del vi han falsificat el líquid, la marca i la firma de l'alcalde de la població francesa de la qual el vi ha sortit. Fan filigranes. Els jueus són els autors de les grans indústries de falsificació que tanta grandesa han donat al capitalisme modern. Han imposat el subproducte, el succedani i el substitutiu, l'ersatz. Les falsificacions profundes i divertides es fan, però, en aquest barri, sense corrupció, barri de fantasistes i de jocs de mans, planter de milionaris.
He passat tota la tarda d'un dissabte rodant pel barri jueu. El nostre dissabte correspon a la festa setmanal dels israelites. La gran sinagoga era plena d'homes i dones amb els ulls en blanc davant el llibre sant obert sobre el drap preciós. Els carrers, amb les botigues tancades, bullien. Sota les portalades, en el fons dels passadissos interiors de les cases immundes, es veien les siluetes característiques, una mica geperudes, els ulls tristos i somniadors dins les conques esquifides, la boca caiguda i mòrbida, el nas espès. Altres s'estaven estintolats a la finestra, amb el casquet enfonsat fins a les orelles, esguardant vagament el món exterior. Hi havia tots els tipus. L'home ombrívol i desconfiat, amb els ossos sortits, roig com una panotxa, i l'home de mitja edat, gras i cepat, lluent com si l'haguessin untat de vaselina. Hi havia el jove d'ulls mig clucs i nas d'àguila, amb els rínxols i les patilles, amb la flama de l'ambició de totes les coses temporals i espirituals pintada als ulls, i el vell de barba blanca i bíblica, patriarcal i sorneguer, religiós, ploraner i complicat. Enmig de les colles d'homes, les criatures descalces i mig nues, les dones desfetes, grasses, sacsons abundants, amb una veu atenorada, i les noies joves de tota mena: belleses de quinze anys, d'una turgència trista, i siluetes arrugades i velles. Tot això es veia sobre el paisatge urbà ple de lepra i de brutícia, groguenc, empedrat amb palets de riera, davant un primer terme de botigues de tota mena: sastrinyolis amb la roba penjada al sostre, ataconadors, llibreters de vell, joiers de llaunes, drapaires, marxants de roba usada, carnissers, antiquaris i rellotgers. El tou de vitalitat era impressionant.
El barri jueu és a la vora del Vístula. En aquell paratge la riba és plana i es fa com un sorral que serveix de drassanes de les petites embarcacions. Es veuen els vaixells de panxa al sol, com cloves de nou invertides. Els dissabtes, molts jueus baixen al riu, s'asseuen a la sorra o sobre les barques i es passen hores i hores sense dir res, mirant amb uns ulls entelats el pas implacable de l'aigua. ¿Què pensen, què somnien, davant el Vístula, de corrent impetuós? ¿Cerquen, potser, en el soroll profund i greu de l'aigua que s'escola, un narcòtic a la seva inquieta febre que els rosega? ¿Pensen que ja és tard per a marxar i que es moriran en aquest clot sense sol i sense esperança? Qui sap! El nord, p.397-400